domingo, noviembre 13, 2005

La veu de Lo Mestre Dajoner

DIARI D’UN AMARGAT: LA VERSIÓ DEL MASTER.

Diuen que la història... perdó, la Història, la escriuen els vencedors.
Això, portat al relliscós terreny del rol, ens ve a dir que no importa les atrocitats que es duguin a terme, ni la catadura moral ni les dubtoses conviccions d’aquells que les executen...els vencedors, els supervivents, en definitiva, els PJ’s, s’encarregaran de reescriure els fets per a que allí on només hi havia matança i saqueig només hi brilli la èpica i glòria: Petits grupets de joves goblins buscabregues es convertiran en veteranes legions d’orcs incursors, les punyalades traperes en l’obscuritat es convertiran en cavallerescs duels a ple sol, les fugides rastreres i covardes simplement desapareixeran, sense que ningú les recordi...

Ningú? Noooo...en un racó fred i solitari, Lo Mestre Dajoner és testimoni impassible de tots aquests agravis, veient com innocents i pacífics moradors subterranis són aniquilats i les seves riqueses pacientment atresorades són sostretes i dilapidades en un moment.

Així doncs, m’he conjurat per a que se sàpiga la veritat sobre aquells que s’autoproclamen “herois”, “salvadors”, “protagonistes”...aquells que pretenen ser llegenda, cúmul de virtuts i inspiració per a les generacions futures...aquells que intenten amagar el seu obscur passat, els seus foscos secrets, els seus sinistres pactes, les seves macabres aficions...

Així doncs, que se sàpiga la veritat sobre els protagonistes de la Torrents & Dragons!


FLINTER SLINDERTHROW
L’observador perceptiu podrà esbrinar desseguida que Flinter Slinderthrow és de la raça dels semielfs; la seva ascendència élfica salta a la vista amb el tamany de les orelles, i la sombra de barba el delata coma semielf. Els més espavilats notaran que les humils i frugals robes ascètiques de Flinter l’encasellen com a Monjo.

Flinter Slinderthrow era un coi de monjo que vegetava en una abadia en una muntanya perduda de la mà de Lazhànder, dedicant la seva existència a intentar arribar a la Transcendència a través de tasques tan filosòfiques com caminar sobre brases ardents, cosir tapissos amb les orelles (d’aquí el seu desenvolupament), dislocar articulacions amb suaus moviments i passar les llargues nits d’hivern estimant-se a si mateix.

Un bon dia, fart de les mostres d’afecte proporcionades per la resta de monjos, va decidir emprendre ruta cap a l’exterior i trobar allí el camí cap al seu Jo interior i totes aquestes coses tan molones que diu quan menja masses bolets.

Enmig d’elucubracions i desvariejos, sol parlar a vegades d’una gran profecia, motiu pel qual a vegades es guanya unes monedetes de les ànimes sensibles (acompanyades d’un “...i no s’ho gasti tot en vi...”)


TALINDRA CAULANIT.
Talindra Caulanit, a qui males llengües anomenen també “Talindra Pluja Daurada” (a la foto, a la dreta, mostrant el mapa) és una elfa que va treballar com a cambrera en una coneguda cadena de tabernes (la llegenda diu que “Hooters” és un vocable d’un dialecte Uthgard que significa “birres fredes i masissorres amb poca roba”), en un local de situació indeterminada de l’oest de Faerun, enmig una gran ruta comercial i parada habitual de conductors de caravanes.

La plantilla del local mai es va caracteritzar per la seva intel·ligència (a la foto, podem veure com la Talindra i les seves amigues ens mostren un mapa d’Abeir-Toril...al revés) i la Talindra, decidida a mostrar les seves inquietuds intel·lectuals a un món dominat pels mascles i les seves fàl·liques espases, va decidir abandonar el seu petit univers de piropos grollers i vòmits de cervesa per una intensa vida d’aventures.

Alguns diuen que Talindra busca venjança envers un grup de conductors de mules Rashemís que li van trencar una ungla a la seva amiga Cindy, però això ja és demanar molt al cervellet de la formosa elfa.


STÒLIG SELANGSTRA:
Stòlig és un gnom (com es pot apreciar pel tamany de la seva nàpia) al qual els psicòlegs del seu col·legi ja van detectar un alt grau d’introversió i una gran dificultat per a fer amics, allí en la llunyana illa de Lantan.

Mentre a l’hora del pati els seus companys de curs duien a terme activitats pròpies de la seva edat (com dissenyar catapultes per matar ocells ó preparar enginys mecànics per desmembrar gats), Stòlig s’assentava en un raconet i dedicava estones eternes a polir petites peces per a consumar la seva gran passió: els engranatges en general i els rellotges en particular.

Els ex-companys de l’Stòlig sempre expliquen que la seva primera xicota va ser un rellotge de cucut banyat en or i amb incrustacions de marfil. Es deia “Lucille”.

Els pares de l’Stòlig, veient les seves aficions i hobbies, i preocupats per les seves relacions amoroses (i lo realment improbable de que els fes avis), van decidir presentar-lo en el Temple de Gond, per a que fes carrera allí com a clergue.

Allí va encaixar deseguida, enmig de friks i tarats de la tecnologia, i alguns diuen que van passar coses realment rares el dia que va forjar el seu pic gnòmic.

Fos com fos, el jove Stòlig, amb només 75 anys, va veure que ja no quedava en la seva illa un engranatge on ell no hi hagués ficat la....la grapa, així que va decidir embarcar-se cap al continent en busca de nous coneixements, i veure nous rellotges, espectaculars manovelles, sensuals bisenfins, apassionants lleves, atractives bieles...de cop i volta, no fa molta calor?


FROAM DARDRAGON:
Froam, tot i que en la foto no s’aprecia bé degut al mal angle, és un halfling, de professió netejaletrines (tot i que ell s’encaparra en dir que és mag).

Froam va néixer en el si d’una nombrosa família halfling de l’Amm rural. Ja de ben petit va fer notar que el tiu era més feliç que un pèsol, i que les seves preocupacions a llarg termini eren perseguir papallones, fer rebotar pedretes al riu i rebre plantofades del seu pare per a tot seguit posar-se a netejar letrines.

Sembla ser que un bon dia, una càbala d’adoradors del Diable va passar per davant de casa de la família Dardragon i, veient que anaven curts de sacrificis humans, van decidir trucar a la porta per a comprar algun minyonet que sobres per allí. Els pares, sempre preocupats pel benestar de la família i la supervivència del més apte, van oferir gentilment a en Froam. La oferta inicial va ser 5 mo pel noiet. L’operació comercial es va saldar per 3 mc i una cabra.

Així doncs, els adoradors del Mal s’emportaren el halfling beneitó al seu temple en ruïnes, i just quan anaven a fer un hexàgon amb les entranyes de Froam, es van adonar que el petit halfling netejava i ordenava les ruïnes del temple amb un art i un salero fora de lo comú. Van decidir deixar-lo per allí, i van sacrificar una tomatera en comptes d’en Froam (era lo que tenien més a mà).

Mentres anava netejant letrines, Froam anava recitant runes i pergamins, per lo que, sense ell saber-ho, anava aprenent màgia.

Al final, un grup d’adoradors rivals ecologistes es van enterar del sacrifici de la tomatera, cosa que va desembocar en una crua guerra de mags. Froam va anar despistant, fent veure que escombrava, i a la mínima va marxar d’allí, sense rumb, mentre perseguia alegrement una papallona.


GUERALT DE TAGAM’M

Gueralt de Tagam’m és un bordegàs grós i talós, provinent d’un cul de món de “La Terra de les Valls” anomenat Tagam’m (tot i que a l’oest del Dessarin és conegut com a “FlintMichigan”) .

Segurament la vida de Gueralt hagués transcorregut tranquil·la i avorrida, com un peó més a les fàbriques de carretes i carros de FlintMichigan, sinó fos per un fet que li va canviar la vida: tota una colla d’aprofitats buròcrates i advocats quiròpters del noble local, el Baró Vutx, es van encarregar de xuclar fins l’últim cèntim de la família de Gueralt, així com la de molts dels seus conciutadans, deixant als habitants de la petita vila en la més ruïnosa de les misèries.

Aquests fets van fer que Gueralt canviés la seva plàcida vida de peó, es cenyís al cinturó la seva espasa de Super8 i es dediqués a vetllar pel benestar dels més necessitats.

Assessorat per un vell mentor, el treball de Gueralt va ser reconegut per un grup d’eclesiàstics de Tyr de la Costa Oest, i vàrem decidir convidar-lo a La Ciutat dels Esplendors per a atorgar-li un reconeixement.

Gueralt estava molt content d’aquell aconteixement, i quan va anar a recollir el premi, va decidir explicar allí mateix les injustícies patides pels seus sota l’Administració Vutx. Però extranys successos paranormals van passar: es va començar a sentir música d’orquestra, el micròfon es va apagar i desaparèixer,...Gueralt es va quedar amb la paraula a la boca. Tots aquests fets extranys van fer circular molts rumors sobre Gueralt i el destí que Tyr li tenia preparat, així com es qüestionava (a espatlles seves) la seva condició de Defensor de la Justícia.

Tot i així, el sapastre de Gueralt va decidir continuar endavant i continuar fent la única cosa que sabia fer: ajudar als desemparats i fer que la Veritat sempre sortís a la llum.


DEMIREL HAWKLIN
Demirel és un mercenari Cormyrià acomplexat per la seva curta estatura (tot i que oficialment diu que medeix 1.60 m, els rumors apunten a que sempre compra botes amb alçes de 2 ó 3 polzades).

Tot i que ell sempre bravuconeja de ser un soldat honorable i d’una Legalitat intatxable, es té constància d’actituds i gestos envers companys seus més propis d’un bàrbar del nord.

De fet, alguns oficials de les campanyes Cormyrianes al Territori Gnoll afirmen haver llegit informes de subalterns on es feia constar que un jove D.Hawklin havia estat llicenciat amb deshonors i cridat a l’ordre per violència innecessària, després de que durant un assalt en un poblat Gnoll es dediqués a matar enemics desarmats, decapitar als malferits que demanaven clemència, i cremar cases senceres amb cries i femelles Gnolls tancades a dintre.

Mai s’han pogut trobar aquests informes, cosa que posa de manifest el fet de que D.Hawklin té lligams familiars amb els nobles Hawklin del nord, una família ascendida a la noblesa fa relativament pocs anys degut als heroics actes del que seria segurament el rebesavi de D.Hawklin, un reconegut soldat del cos d’elit dels Dracs Porpres que es va guanyar el reconeixement reial (el caràcter i els valors no sempre es porten en els gens).

Fos com fos, el bala perduda dels Hawklin es dedica a malviure pels camins de Faerun, segurament posant la seva espasa al servei del millor postor i venent els seus principis per unes quantes monedes d’or.


FAZOUSH SSIIIUU
Poca cosa se sap d’aquest misteriós personatge: té certa aparença humanoide i les seves vestimentes blanques i àmplies, acompanyades de turbant i babutxes, sembla donar-li certa ascendència Calishita.

Ssiiiuu sol fer aparicions esqüetes i premeditades i te certa predilecció pels aparells voladors. Ningú sap exactament on cau el seu amagatall, tot i que ell sempre diu que no s’amaga i dona obertament una adreça i codi postal (comprovada i verificada centenars de cops per “Els Arpistes”, definitivament falsa).

Aquest suposat amo del terror, especialista en il·lusions i cortines de fum, sembla tenir alguna extranya relació amb Froam Dardragon, un halfling panxacontent criat per satanistes francmasons. Sembla ser que comparteixen un passat comú, fosc i sobrenatural, que fa pensar lo pitjor pel bé de la societat occidental de Faerun.

En carrerons foscos i tuguris d’espant, es diu que Ssiiiuu prové d’algun tipus de Plà Paralemental, potser fins i tot del mateix Tercer Infern; que és un príncep de les tenebres desterrat per les seves pròpies legions infernals, que adopta aquesta innocent forma de Djinn de rondalla Calishita per a guanyar-se la confiança de halflings ximplets i així poder convertir Abeir-Toril en una bola de fang podrida i erma, des d’on poder alçar un exèrcit de no-morts aventurers curts de gambals i aconseguir reconquistar els 9 Inferns que, segons la llegenda, són seus per dret de naixement.


MANNAGERETH TURANDOT
Mannagereth Turandot és un dels molts noms que ha utilitzat durant tota la seva vida criminal la semizíngara Manuela Heredia Fajardo, “la Manni de Puerto Calim”, membre d’una antiga família dedicada a la vida bohèmia i a la faràndula, experts estafadors, trileros, cuentistes i quinquis.

Veient com la salut de la gran matriarca minvava, i amb ella la integritat del clan, “Manni “ va decidir marxar i establir-se per compta pròpia.

De ment recargolada i plans acurats, la seva tàctica favorita sempre ha estat presentar-se davant diferents grups de “payos” com a una innocent i desemparada noieta amb algun que altre pretext per a unir-se als aventurers , per tal de guanyar-ne la seva confiança i, a la mínima, buidar les seves arques i desaparèixer en la nit.

Els rumors diuen que “Manni”, mentre es prenia un descans planejant un gran cop, va robar la cartera a un monjo semielf que anava molt passat de bolets al·lucinògens. Al buidar-la, no va trobar ni una moneda; només una llista de morosos i paperassa que parlava d’un grup d’aventurers ximplets i carregats d’or. La semizíngara va decidir sortir al seu encontre, utilitzant “el timo de la profecia”, que feia temps que no el posava en pràctica però sempre li donava bons resultats...